Güera Radioactiva, de María Moldes, és l’exposició que s’inaugura el 6 de juny de 2025 a les 19.00 hores, en el Espai Anul·lar de La Valona — Centre Universitari de Cultura Contemporània, en la Universitat Miguel Hernández d’Elx.

Güera Radioactiva
Del Llevant pop a l’artifici tropical, un itinerari per la ficció turística de María Moldes.
Del 6 de juny al 7 d’octubre de 2025.
Projecte de Ilda Caeiro i Jaime Pérez Zaragozí.

Benidorm i Mèxic no compartixen coordenades, però els dos vibren amb la mateixa radiació: la del sol convertit en aparador per a cossos que representen —i consumixen— somnis de felicitat. Amb un simple telèfon intel·ligent, María Moldes va irrompre fa més d’una dècada a la platja llevantina i va fabricar Escenas de la vida radioactiva: primers plans elèctrics de jubilats en licres fluorescents, viseres ovni-disc i after-sun que degota com a esmalt sobre la pell. Les fotografies, pujades a Instagram en 2013 i després celebrades per mitjans de mig món, van descobrir un univers «ultrapop» on el turisme massiu és laboratori antropològic i carnestoltes kitsch alhora. Moldes opera amb humor corrosiu: un zoom-in que frega el grotesc i que ens convertix en voyeurs accidentals de la quotidianitat en la platja.

Una dècada després, l’artista trasllada la seua cambra de butxaca a Amèrica i s’autoproclama güera: l’estrangera blanca els privilegis de la qual brillen quasi tant com la llum mexicana. En esta segona sèrie l’observadora es torna objecte; desplega petits teatres amb cartolines, plastilina i plàstics arrugats «perquè es vegen els fils», una estratègia conscient enfront de l’estètica polida de la IA. Ací el clixé turístic no sols s’assenyala: s’encarna. Moldes performa la seua pròpia alteritat i qüestiona el mode en què la mirada occidental empaqueta cultures senceres per a consum exprés.

Afinitats electives

Este doble trajecte enllaça amb una genealogia fotogràfica que també va problematitzar la imatge de l’oci:

• Carlos Pérez Siquier i la seua mítica sèrie La Platja (1972-80): pioner a captar la metamorfosi social dels arenals espanyols amb color descarat; referència explícita en Escenas de la vida radioactiva.
• Martin Parr: cronista del consum global la sèrie del qual sobre Benidorm compartix amb Moldes la paleta virolada i la picada d’ullet irònica al turista que menja, beu i es crema al sol.
• Slim Aarons: glamur vacacional de la jet-set; Moldes invertix la seua lògica elitista i democratitza l’excés cromàtic aplicant-lo al turista de tovallola i entrepà.
• Diane Arbus i Cindy Sherman: la primera per la seua empatia cap als «outsiders», la segona pel seu desplegament d’identitats performatives; les dos bateguen en la transició de Moldes des del retrat pròxim a l’autoretrat crític.
• Alex Prager: escenografies saturades que revelen l’artificialitat del cinema-vida; sintonia directa amb els sets casolans de Güera.

De la postal a l’espill

Les dos sèries es creuen en un fil temàtic: el turisme com a dispositiu de ficció. A Benidorm, la postal col·lectiva es recompon en mosaic delirant; a Mèxic, la postal es trenca i deixa entreveure al fotògraf que la fabrica. Motles demostra que la càmera —siga mòbil o trípode improvisat— no descriu el món, sinó que el representa, exagera i caricaturitza perquè reparem en l’invisible: el cost cultural del paradís «all inclusivament», la fragilitat dels cossos que intenten prolongar l’estiu i la facilitat amb què convertim a l’altre (o a nosaltres mateixos) en souvenir.

El recorregut expositiu, per tant, no unix dos geografies, sinó dos estats de consciència. Comença en la mirada que riu (o s’alarma) davant l’excés pop i acaba en la pregunta incòmoda: Qui és el turista ara? Tal vegada tots ho som quan l’obturador es dispara. En la irradiació cromàtica de Motles —entre fluor mediterrani i neó tropical— batega la certesa que les vacacions, com les fotografies, són un instant teatral que fingim etern. 

Fotogrames que respiren

Si la fotografia congela la paròdia, els vídeos de Moldes la posen a bategar. Els micro-loops d’Escenas de la vida radioactiva —com a Dentadura o Gimnàstica espasmòdica— prolonguen el «zoom grotesc» en un bucle hipnòtic: les genives de plàstic espetarreguen sota el mateix sol que abrasa els cossos, i el riure s’adherix com a sal sobre la pell. Amb este mateix material l’artista va muntar un curt homònim que es va alçar amb el Premi a la Millor Direcció Artística en Notodofilmfest 2019, distinció que certifica la potència plàstica del seu univers i anticipa la deriva audiovisual de la seua obra.

En el curt Escenas de la vida radioactiva, l’artista encadena plans brevíssims —sandàlies mutants, ombrel·les fluorescents, close-ups de pell— fins a crear un collage en moviment que accentua la cadència pop de Benidorm: tot vibra, res reposa, l’estiu és un GIF infinit.

En l’extrem oposat del recorregut, Ell servix de passadís cap a l’artifici mexicà. La güera arriba carregada d’un imaginari violent —pistoles, feminicidis, culte narco— que es confirma i es teatralitza davant la cambra. Moldes juxtaposa conceptes durs (violència, por) amb elements naíf (purpurina, coreografia escolar), creant un contrast similar al que recorre Benidorm —vellesa / gaudisca, malaltia / vitalitat— i revelant com els estereotips sobreviuen al viatge. Ací les costures són evidents: mans que sostenen cartolines, fils que mouen màscares, llums crues que alternen el domèstic i l’oníric. El resultat és una al·legoria de la violència percebuda i real, convertida en espectacle pop.

Amb estes peces en moviment, Motles desborda definitivament la postal: l’espectador ja no contempla una imatge fixa, sinó que ingressa en un flux on la ironia i el clixé es tornen coreografia. Fotografia i vídeo dialoguen així en un mateix espectre radioactiu per a mostrar que la ficció turística és, sobretot, un estat d’agitació permanent.

Benvinguts a Güera Radioactiva: posen-se la crema, ajusten el filtre i gaudisquen de l’espectacle. El sol, per descomptat, no retorna entrades.

Activitat finançada per la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitat i Ocupació.